L'òpera Canigó, composta el 1934 per
Antoni Massana, sobre el text de Josep Carner, a partir del poema èpic de
Jacint Verdaguer, s'estrenà al Liceu de Barcelona el 1953. Repartiment d’aquesta gravació.
La opera Canigó, compuesta en 1934 por Antoni Massana, sobre el texto de Josep Carner, según el poema épico de
Jacint Vergaguer, se estrenó en el Liceu de Barcelona el año 1953.
Griselda: ............. Lina Richarte, soprano
Escuder: .............. Josep Simorra, bariton
Oliva: ................... Miquel Aguerri, baix
Tallaferro: ........... Guillem Arroniz, baix
Gentil: ................. Bartomeu Bardagi, tenor
Guifre: ................. Raimon Torres, bariton
Gaiter i Pastor: ... Didac Monjo, tenor
Flordeneu: .......... Anna Ricci, mezzo-soprano
Fada 1: ................ Mirna Lacambra, soprano
Fada 2: ................ Francesca Callao, soprano
Cors i Orquestra del Gran Teatre del Liceu de Barcelona
Classical records LC- 4034/5/6
Disc 1 cara A Disc 1 cara BDisc 2 cara ADisc 2 cara BDisc 3 cara A Disc 3 cara BCanigó Poema èpic en dotze cants i un epíleg, de Jacint Verdaguer. Bé que alguns dels elements principals que el componen poden ésser rastrejats en projectes de l'adolescència de l'autor, sembla que l'esquema fou definitivament concebut i l'execució iniciada a l'estiu del 1880; fou editat el 1886. L'acció és situada al s XI als Pirineus. Gentil, fill del comte Tallaferro, després d'ésser armat cavaller a l'ermita de Sant Martí, és instat a renunciar als seus amors amb la pastora Griselda. Més tard, el minyó fa la guàrdia al castell de Rià per tal de prevenir un atac dels àrabs. Mentre contempla el Canigó, el seu escuder li parla de les fades que hi viuen, i ell decideix de traslladar-s'hi. El rep, sota l'aparença de Griselda, Flordeneu, la reina de les fades, que el sedueix, i amb la qual recorre, dalt d'una carrossa voladora, els dominis pirinencs tot aprenent-ne les llegendes. La deserció de Gentil ha motivat el desastre de l'exèrcit cristià, i quan Guifré, el seu oncle, el sorprèn en braços de Flordeneu, mogut per la ira, l'estimba muntanya avall. El cadàver de Gentil és dut a l'ermita de Sant Martí; mentrestant, el seu pare, Tallaferro, ha vençut els invasors. Per influència del bisbe Oliba, del qual és feta l'evocació, Guifré es penedeix del seu crim, és perdonat per Tallaferro, i decideix de fer-se monjo. A l'hora de la mort, Guifré demana que en el lloc on morí Gentil sigui plantada una creu. Les fades es retiren del Canigó mentre els monjos hi arriben portadors d'un ordre nou. Poema de filiació romàntica, és dedicat "als catalans de França" i canta l'origen d'una Catalunya centrada, i no pas limitada, pels Pirineus. Els elements pagans —els invasors d'un cantó i les fades d'un altre —són contraposats a les forces cristianes i promouen una tensió dramàtica en el centre de la qual es troba Gentil. Aquest és fonamentalment, malgrat la seva filiació guerrera, un somiador, la qual cosa permet a Verdaguer de passar ràpidament per les parts narratives i d'aturar-se en els moments lírics i descriptius. El poema tingué tot seguit un acolliment entusiàstic i assenyalà el moment més alt de les possibilitats creadores de Verdaguer. Fou traduït a l'italià, fragmentàriament, el 1888, per Maria Licer; al castellà, el 1889, pel comte de Cedillo; i al francès, el 1889, per J. Tolrà de Bordas, que l'edità amb l'original català al costat, i el 1908 per B. Blazy. Ultra la seva inclusió en les diverses edicions de les obres completes de l'autor, ha tingut fins avui deu edicions catalanes (1886, 1889, 1901, 1912, 1921, 1931, 1944, 1945, 1951 i 1967). Josep Carner en féu una versió escènica amb música de Jaume Pahissa (1910), on alternava la recreació pròpia amb fragments de l'original. L'òpera Canigó, composta el 1934 per Antoni Massana, sobre el text de Josep Carner, s'estrenà al Liceu de Barcelona el 1953.
Text integre del poema de Jacint Verdaguer
El seu tercer disc amb 4 cançons de lletra i música seves.
Una entrada per dos senzills de Pau Riba amb el conjunt OM, son de l’anys 1970 i a petició d’en Luis.
En Joaquim Galimany m’ha fet arribar aquest document sobre la veritable història de El Grup de tres . Només li podem dir, moltissimes gràcies!!!
Núria Feliu ha pensat i realitzat aquest disc com agraïment a Antònia Macià i Josep Tarradellas tal com ens diu a la contraportada. Unes cançons d’Apel·les Mestres que expressen tot el sentiment i la vida senzilla de la gent.
El seu primer disc amb 4 cançons de versos ingenus, segons ens diu Delfí Abella a la contraportada. La més jove de Els Setze Jutges. Es retirar dels escenaris coincidint amb la dissolució del grup.
Un disc de Manuel Ausensi amb un so no gaire correcte, però la seva antiguitat fa que el consideri interessant de escoltar.
Un segon disc de Peret en català, amb una lletra molt ocurrent.
Un senzill de Pau Riba amb el grup Generació Espontània, que m’ha arribat gràcies a la seva companya, molt adient per reflexionar en aquests dies.
4 cançons en català i 2 en espanyol dirigides per Oriol Martorell
Un disc de 1963 on canten dues cançons cadascú, BON NADAL
Aquest disc està a la venda, adjunto widget per anar-hi i escolar un fragment de les cançons.
Recopilatori d’una orquestra, fet pel meu amic Ignasi que segons la seva docta opinió, és de les millors que un català ha creat a Amèrica.
Un senzill d’un grup sense referències.
